Combois de reclusos de tot França van anar confluïnt durant l'any 1943 al penal d'Eysses, al departament de Lot-et-Garonne, a mig camí entre Tolosa i Burdeus. L'objectiu dels alemanys, en acció executada pel Govern de Vichy, sembla clar: d'un costat concentrar en un sol punt, per vigilar-los millor, a molts presos considerats perillosos. D'un altre, establir un bon sistema de defensa i provocar moltes baixes al maquis si intenta un assalt per alliberar els detinguts.
Entre els traslladats a aquest penal hi ha uns 82 espanyols, la major part dels quals foren capturats quan participaven en la guerrilla o collaboraven d'una o una altra forma en la lluita contra els ocupants. Un total de 13 d'aquells 82 són identificats com a catalans, però sembla -pels seus cognoms- que alguns altres també ho són. Els que segur eren catalans són els següents: Jaume Ballester (L'Ampolla), Ramon Buj Ferrer (Barcelona), Lluís Canadell (Barcelona), Joaquim CanetModest Canet (Girona), Josep Capella (L'Ametlla de Mar), Josep Comabella (Pons), Rafael Laborda (Girona), Joan Martorell (Barcelona), Amadeu Pons (Borges Blanques), Jaume SeroDoménec Serveto Bertràn i César Zayuelas (Barcelona). Alguns identifícats com a valencians són Josep Cardona, Guardia Fernàndez, Miguel Portolés i Antoni Turiel.
Al llistat ofícial dels espanyols del penal n'hi ha uns quants més que podrien ser també catalans -pels cognoms, clarament catalans o valencians- però o bé no s'hi indica el seu lloc d'origen o, simplement, diu "Espagne". 0 en alguns casos dóna el nom d'una ciutat francesa, perquè una part eren emigrants econòmics residents a França des d'abans de la guerra i no exiliats republicans. Per una altra banda, es tenen referències d'un altre català, Leopold Roque, i d'un emigrant a Catalunya, Facundo Famada, que eren al peiial però no apareixen a la llista ofícial.
El penal té una llarga història penitenciària. L'edifici havia estat una abadia benedictina que la Revolució francesa va convertir en presó. Montserrat Roig explica que l'any 1895 es va convertir en una mena de reformatori per a joves "desviats" i per a rebels de les colònies. Els anys 1917 i 1934 es van produir dues revoltes de presos i es va difon-dre que menors eren obligats a treballs forçosos. El 1938 hi va haver una certa suavització del règim de la presó, però el 1940 un decret de Vichy tornà al penal el nom de "Maison Centrale de Force".
La concentració d'un nombre tan elevat de presos polítics i collaboradors de la Resistència -molts d'ells particularment actius- va provocar algunes accions de protesta i reivindicatives al penal, que portaren un cert canvi en les normes i condicions de vida, com sovintejar la rebuda de paquets, més visites, més possibilitats de passeig dintre del recinte penitenciari... En paral•lel no va faltar adoctrinament i incitacions a seguir la lluita contra el feixisme. De forma complementària també es va incre-mentar l'activitat cultural, com l'ensenyament d'idiomes, conferències...
Es prepara l'evasió
La presó es converteix en un viver de resistents que van constituint una veritable organització interna i forjant la idea d'evasió. Alguns dels vigilants de la presó col•laboren amb els presos i els faciliten contactes amb l'exterior. També s'aconsegueix entrar al penal -generalment per peces- algunes armes enviades pels guerrillers que actuen a la zona, prop de Villeneuve-sur-Lot.
Per establir contacte amb les organitzacions resistents de l'exterior es decideix que un intern italià conegut per "Kléber" s'evadirà i es posarà en contacte amb els Corps Francs de la Resistència, ja que el cap del grup "Combat" -un dels moviments gaullistes- els ha promés armes. Per una altra banda, es preveu un atac del maquis al penal, que es combinaria amb la insurrecció a l'interior.
Les previsions, però, no es complien. Ni les armes promeses arriba-ven ni, a la fi, tindria lloc l'operació externa de la Resistència. La manca de collaboració exterior va produir desconcert entre els responsables de l'interior del penal. Els motius no es van aclarir fíns que, molts anys més tard, ho va explicar un dels més famosos caps guerrillers francesos, el coronel FFI Serge Ravanel -de nom real Serge Ascher-, dirigent del MLN i representant de la COMAC (Comité Militar d'Acció, depenent del Consell Nacional de la Resistència). Ravanel havia estat un dels protagonistes dels successos d'Eysses, i les seves explicacions van aparèixer el 26 de març de 1959 al setmanari L'Express, responent alguns paràgrafs del llibre Histoire de la Liberation de Robert Aron.
Després de dir que a la presó hi havien centenars de resistents i que pel desembre de 1943 es va decidir una gran operació d'evasió en la qual havien de participar des de l'exterior grups francs (gaullistes) arribats de diversos departaments, especialment de Lió, Ravanel diu que van aconseguir alliberar un presoner a fi d'establir un lligam entre els Corps Francs i els detínguts del penal. Afegeix: "Jo vaig fer posar en contacte aquest pres, que es feia anomenar Tanger, amb el cap dels Grups Francs de Tolosa, Joyeux-Joly, el qual havia estat encarregat de fer-li una tramesa d'armes.
"Tots els detalls de l'operació eren a punt i només mancava engegar-la, i això no va passar. A fínal de 1944 vaig saber per què: En conèixer que Tanger era comunista, Joly havia refusat de trametre-li les armes promeses. Tanger havia deixat de confiar en la nostra voluntat de portar a terme l'operació prevista i va trencar els contactes.
"Algunes setmanes més tard, els detinguts d'Eysses intentaren tots sols evadir-se collectivament. Però no disposaven de cap ajuda exterior i els mancaven armes. L'evasió va fracassar i després va venir una represió ferotge en què foren afusellats nombrosos resistents".
Aquest cas evidencia les diferències i recels entre els resistents comunistes i gaullistes, que es van produir en moltes altres situacions.
La revolta
La revolta a la presó va esclatar el 19 de febrer de 1944. Feia poc que havia arribat al penal un nou director, de cognom Schivo, coronel de la Milícia i home de confíança de Darnand, secretari d'Estat del Govern de Vichy, responsable de l'ordre. El nou director, un "dur", es feia càrrec del centre penitenciari després que el Govern francès cessés els dos directors anteriors per massa "febles" amb els presos. En el decurs del mes de gener de 1944 havien fugit una cinquantena de presos del penal, la majoria delinqüents comuns i alguns "polítics" que anaven a la seva, al marge del "collectiu" format per resistents de totes les tendències. Amb Schivo s'hi van incorporar també "Alexandre" i Latapie, dos lloctinents que havien estat presos comuns, disposats a imposar "disciplina".
El penal torna al règimen anterior, separant rigorosament els interns per galeries, amb la qual cosa es preveu disminuir o anullar la relació entre els presos polítics. La nova situació, més repressiva, crea dificultats addicionals a un intent d'evasió promogut per 1.200 interns que s'estava preparant. De tota manera, la primera acció de protesta generalitzada a l'Eysses fou un acte de solidaritat davant el possible trasllat a Alemanya de presos "administratius" que no havien estat jutjats. Durant tot un dia els intems es van negar a deixar el menjador, van cantar la Marsellesa i s'insubordinaren davant dels GMR (Gardes Mobiles de Réserve) que els amenaçaven amb les seves armes. Es va aconseguir anullar el trasllat dels reclusos "administratius".
Els interns adopten el "pla Bernard", nom del cap de l'organització militar que havia preparat l'evasió, antic membre de les Brigades Internacionals a la guerra espanyola. Només disposaven d'algunes metralletes "Stern", deu pistoles i una trentena de bombes de mà, a més d'armes blanques. La base era el factor sorpresa per prendre l'interior de la presó. L'acció consistiria a substituir els guàrdies autèntics per revoltats vestits amb uniformes de guàrdies. Després s'havien de dirigir a la petita caserna dels GMR i apoderar-se dels miradors. Tot seguit, agafar els camions que hi havia a fora i traslladar, amb documentació falsificada, la massa dels presos que s'havien d'evadir. Els evadits s'incorporarien al maquis de la Dordonya, on precisament un dels caps més destacats era el català Carles Ordeig.
El dia 19 de febrer de 1944 va començar tranquil, com una jornada més. Però els presos que preparaven l'evasió van aprofitar una inspecció del Govern de Vichy per iniciar-la. Quan el seguici del director, l'inspector i els guàrdies va arribar a la sala del pati número 1 un grup de presos s'hi abraonà al damunt, els van desarmar i els van despullar a tots. Després alguns es van vestir amb els uniformes. Van anar cridant a altres guàrdies i els van fer el mateix, i els lligaven i emmordassaven. Un dels nous "guàrdies" era el català Buj. Tot anava segons els plans previstos fins que en un moment determinat uns reclusos comuns que tornaven del jardí on treballaven s'adonaren que uns guàrdies detenien i escorcollaven uns altres guàrdies i van començar a cridar. Un oficial va detectar l'anormalitat i va fer sonar les alarmes. Les portes blindades i les reixes es van començar a tancar i es produïren els primers trets. El factor sorpresa havia desaparegut.
En els primers tiroteigs va resultar ferit al genoll el comandant Bernard, principal inspirador del pla de fuga. S'havia iniciat un combat en el qual els insurrectes duien les de perdre, perquè disposaven de poques armes. Van arribar fins i tot reforços alemanys, que estaven disposats a bombardejar l'edifici, però l'avantatge dels interns era que tenien com a hostatges el prefecte, un subprefecte i dotzenes de guàrdies. Se'ls va prometre que no hi hauria represàlies si es rendien, però tot i així els dirigents dels revoltats van voler anar endavant.
El llibre L'insurrection d'Eysses (2) explica -amb un llenguatge èpic grandiloqüent- la participació dels republicans espanyols a la revolta: "Llanos (asturià), Portolés i Turiel (valencians), amb els seus companys, munten uns veritables commandos de la mort. Estan preparats, encara que sigui amb el preu de feixucs sacrificis, per atacar eventualment els miradors o, si més no, per neutralitzar-los...
"[...] Els companys espanyols es proposen de prendre per assalt el mirador nord-oest [...] El seu grup comprén una desena d'homes [...] Els minuts que segueixen són emocionants. Tots voldrien donar la mà a aquells valents. N'hi ha fíns i tot que pensen que aquest atac és una follia i que és insensat de creure que tindrà èxit. En aquest instant, davant de la confiança tranquil•la d'asturians, castellans, catalans, per damunt de tot sentim ganes de donar-los les gràcies i de compartir la seva fe.
"Però l'equip gloriós dirigit per Llanos també s'estavellarà després d'esforços inútils. Ataquen amb granades i per les finestres de l'infermeria. Això no obstant, malgrat l'alçada de les troneres del mirador, és impossible d'escolar-hi una 'patata' per les llargues i estretes obertures. Les granades regolfen al camí de ronda amb el risc de ferir als altres membres de l'equip. Armats de pics i ariets, aquests darrers malden per obrir una clivella dins la muralla."
Els autors del llibre segueixen explicant que qui comanda el grup de protecció proposa el replegament, però el grup espanyol s'hi nega i segueix atacant. El jove lleidatà Jaume Serot resulta ferit, però no vol retirar-se, i quan aconsegueixen arrossegar-lo cap enrere ja ha perdut molta sang. Diuen també que aquest noi ha tingut sis germans afusellats per Franco o pels hitlerians .
"Al fínal aconsegueixen que els heroics companys espanyols abandonin els seus intents desesperats. Tornen amb els trets del rostre tensos. Azagra, ferit en un genoll, tanca la desfilada. Des d'aleshores arros-segarà la seva cama esgarrada per la metralla.
"Al lloc de comandament, davant de l'estat major del batalló, en Llanos dirà, tot simplement: 'Hem fet el que hem pogut. Hem intentat de derruir el mur amb l'ariet, però ens calia dinamita'".
Els presoners van veure que havien de negociar la rendició. El marsellés Henri Auzias parla per telèfon amb el subprefecte, però aquest li respon que ja es tard per negociar perquè les autoritats franceses han demanat l'ajut de les forces d'ocupació, les quals bombardejaran el penal a les 4 de la tarda si no s'han rendit els rebels. El cap del penal Schivo, va parlar per telèfon amb la GMR i va comentar que els havien tractat bé i que havia promés que no hi hau-rien represàlies. Es va produir la rendició.
(anarquista) i La tarda del 20 de febrer de 1944 el propi Darnand va anar al penal. Es va crear un tribunal d'excepció i van córrer rumors sobre un consell sumaríssim que condemnaria els caps de la rebelió. Se cel•lebrà el judici, però entre els interns s'havia donat la instrucció de dir tots el mateix: que s'havien refugiat a la capella i no havien vist res. Darnand va dir que s'havien d'executar 50 presoners. Se'n van condemnar a mort a 12, els quals havien estat ferits. La ferida era una prova irrefütable del fet que havien participat a la revolta. Entre ells hi havia el jove Jaume SeroDomènec Serveto Bertran. Aquest sembla que era membre del PSUC, però, segons que explica Montserrat Roig, els testimonis no concorden. Un altre espanyol, Azagra, aconsegueix amagar les seves ferides.
Quan els anaven a afusellar, la matinada del 23 de febrer, un dels caps dels presos va llegir una condemna a mort de la Resistència contra el director de la presó i el seus collaboradors. Els altres 38 hostatges no afusellats foren enviats, via Blois-Compiégne, al camp d'extermini de Dachau, d'on no en tornaria cap.
En les setmanes següents el règimen al penal s'endureix, els interrogatoris no cessen, i s'incrementen els càstigs. A principis d'abril tanquen en celles de càstig a 9 presos, entre els quals hi ha els espanyols José Fombona i Jesús Fraile. El 30 de maig de 1944 els 1.150 presos polítícs del penal de Eysses foren lliurat a la Gestapo i traslladats al camp de Compiègne.
Ramon Buj explica a Montserrat Roig que "abans de marxar ens van fer treure els cordons de les sabates i els cinturons. Amb una mà ens havíem d'aguantar els pantalons i en l'altra agafar fort els paquets, que ens feien portar damunt del cap". Roig segueix: "Un dels republicans, Huergas (el nom real és Àngel HuergaFierro), cau panteixant, a terra. Algú intenta d'agafar-lo, però ja és tard: els SS se n'han adonat i plouen cops. El cos d'en Huergas cau feixugament i queda estés damunt el camí. Els seus companys han de passar pel seu costat sense poder-s'hi aturar ni, després, mirar cap enrere. Al cap d'una estona se sent el tret; li han disparat al clatell".
L'expedició restarà un mes a Compiègne, camp que és l'antesala de la deportació cap a Alemanya. El 17 de juny es prepara l'expedició per enviar tots els presos d'Eysses i altres al camp de Dachau. Ja s'ha produït el desembarcament de Normandia i la Resistència actua de forma molt activa. Les línies fèrries són sabotejades un cop i un altre, per la qual cosa la sortida del com-boi és ajornada diverses vegades, fins el 2 de juliol. Dels 2.521 homes que surten de Compiègne en l'expedició, només 1.537 arribaran vius el 5 de juliol a Dachau. Els 984 que falten han mort pel camí per la sed, l'asfíxia en ser amuntegats un nombre enorme en un vagó, la fam, ... En un dels vagons no hi ha més que tres supervivents.
Dels que sobreviuen al viatge una minoria restarà encara amb vida quan el camp sigui alliberat per les tropes nord-americanes uns 10 mesos més tard.